Quan la Barrufeta tenia 2 anys, i repetia una i altra vegada que volia ser enxaneta mentre s'enfilava com podia per l'esquena del papa, no podia imaginar que aquest desig acabaria fent-se realitat...
Després de mesos d'insistir, va aconseguir provar el que era de veritat fer castells amb una colla castellera, i va ser amor a primera vista, ja que des de llavors, no ha parat, ni ha deixat d'agradar-li com el primer dia.
Que la Barrufeta volgués ser enxaneta, ens va obrir les portes a un mon que desconeixíem completament, hi vam entrar tota la família, i ara els castells formen part del nostre dia a dia, ens agrada i ho gaudim tots, la veritat és que ara ja no m'imagino la vida sense fer castells.
Hem patit, hem gaudit, hem rigut, hem plorat (de nervis i d'alegria), hem cantat, hem cridat, hem trobat una gran família en la que ens sentim... això, com a casa, en família.
Hem conegut molta gent, hem fet bons amics, la barrufeta te moltes amiguetes i amiguets allà als que estima moltíssim.... en fi.... que estem encantats que aquell dia a Bescanó, ja fa 4 anys, quedés totalment embadalida mirant els castells i insistís i insistís fins que va aconseguir ser castellera.
Ahir va arribar el colofó a tota aquesta aventura, ahir, després de 4 anys, la Barrufeta va fer d'enxaneta a plaça, ahir va ser la primera de ben segur de moltes diades en la que la barrufeta serà enxaneta!!
Per mi, ahir va ser el dia que em va confirmar que tot i ser molt petita es pot somiar, i aquests somnis es poden fer realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada